Elogi de la feblesa

L'"Elogi de la feblesa" és una autobiografia d'Alexander Jollien, on s'estableix un diàleg fictici entre aquest i Sòcrates. Formen petites discussions respecte el concepte de "normalitat", parlen sobre el concepte d'amistat que ha tingut l'autor durant la seva vida, sobre tot l'esforç que ha hagut de fer per poder millorar, sobre els diferents tipus d'educadors que han passat durant la seva etapa educativa...
Alexander Jollien pateix paràlisi cerebral degut a les tombarelles que va donar dins del ventre de la seva mare, però aquest mai ha estat un impediment per fer tot el que s'ha proposat. A causa d'aquesta malformació, estava destinat a enrotllar cigars en un taller ocupacional, però tot i així, va aconseguir arribar a la Universitat i poder estudiar una cosa que sempre li havia agradat, la filosofia.

Durant la lectura podem endinsar-nos en un món força desconegut per a nosaltres. Veiem els propòsits que es fa, els reptes que la vida li proposa, les ganes i a il·lusió que posar per poder sortir-se'n de tot, les ganes per integrar-se dins d'un col·lectiu ja format...

Gràcies a la filosofia, en part, Alexander Jollien pot superar tot el que la vida li ha proposat. Veiem que és un home fort i que mai es rendeix, que sempre lluita pel que vol.

Concepte d'amistat: Segons el diccionari manual de la llengua catalana, l'amistat és l'afecció d'una persona envers una altra nada d'una estimació i benvolença mútues. Jollien li dona molta importància ja que ha estta un fet important durant la seva infància i adolescència. Narra les diferents persones que ha conegut al llarg d'aquestes dues etapes, ja sigui al centre, a l'escola de comerç, a l'institut o a la Universitat. Gràcies a aquestes persones, Jollien ha pogut superar molts obstacles i arribar a ser qui és.

Sobretot, el moment en què va sentir més afecte amb els seus companys va ser quan estava al centre, ja que sentia que pertanyia a  un col·lectiu on tots eren iguals. Cadascú tenia les seves discapacitats, però qualsevol mirada, gest o somriure ja era suficient per entendre¡s, ja que molts no sabien ni parlar.

Més tard, quan ja anava a l'institut, les coses se li van complicar, ja que sentia que tothom era diferent d'ell i es sentia incòmode. Va tardar en integrar-se en un grup, però gràcies a l'esforç i a la participació a l'aula va poder fer entendre als seus companys que ell era igual a la resta o que si més no, no era tan diferent a ells.

Un cop ja a la Universitat, va trobar amics ràpidament. No eren de la classe que s'havia trobat a l'institu, ja que aquests tenien una manera de veure les coses molt diferent i intentaven proporcionar-li ajuda sempre que calia.